És un espectacle cinematogràfic i realista de Jonathan Miller ambientat al París de 1930
BARCELONA, 10 juny (EUROPA PRESS) -
El París dels anys 1930, de la mà de la fotografia d'Henri Cartier-Bresson i Brassaï, cristal·litza en la producció de Jonathan Miller 'La Bohème', amb música de Giacomo Puccini, i un aspecte realista i molt cinematogràfic.
En roda de premsa aquest divendres, la directora de reposició de l'òpera, Natascha Metherell, ha explicat que aquesta producció es va estrenar a Anglaterra el 2009 amb la intenció ja llavors de "ser una instantània" del París de l'època, cosa per a la qual s'ha valgut de les instantànies de Cartier-Bresson i Brassaï.
Aquest viatge d'època es realitza sobre l'escenari "100% a través del vestidor", on cadascun dels personatges bohemis són sortits de les fotografies originals de Brassaï i Cartier-Bresson, desenvolupant-se en uns decorats molt detallats.
Amb estrena a partir del 18 de juny i fins al 8 de juliol, en l'òpera --on joves que volen ser artistes viuen junts en situació precària-- apareixen "personatges molt reals, amb coses no molt maques i un final tràgic", ha dit.
MÉS REALISTA QUE 'BENVENUTO CELLINI'
Si la recent 'Benvenuto Cellini', dirigida escènicament pel mateix Miller al Liceu, era també espectacular i amb moments d'explosió, aquesta producció és més continguda i realista, amb moments de dolçor, plenitud i duresa vital: "És una producció molt maca", ha dit Metherell.
"Miller volia que fora com una espècie de pel·lícula musical, un zoom als personatges per veure aquell París", ha explicat la directora de reposició, que ha concretat que la proposta se centra en la vida d'un dels sis bohemis, tot i que transcorre entre els amors i desamors del grup.
Sobre la posada en escena del final tràgic de l'òpera, Metherell ha explicat que Miller abans de ser director teatral era mèdica i "tenia una visió bastant clara de la mort", de manera que de seguida es va adonar de la importància de mostrar l'energia que s'inverteix a l'hora de morir i la importància de controlar la respiració.
Sobre aquesta qüestió, la soprano italiana Eleonora Buratto, en el paper debutant de Mimì, ha explicat que és molt difícil fer de mort i que tem que, durant els deu minuts en els quals està en escena sense vida, intenta respirar a poc a poc per no arruïnar l'escena: "Somiava amb el paper des que era petita", ha afegit.
UNA ÒPERA D'"EMOCIÓ I SENTIMENTS"
El director musical, Marc Piollet, ha explicat que la grandesa d'aquesta òpera, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, són les seves proporcions, ja que permeten expressar "la màxima emoció i sentiments", amb un paper determinant del cor.
Per a ell, tot i que Puccini ha estat molt precís a l'escriure aquesta peça, la composició permet als artistes "una gran quantitat de llibertat" per interpretar-les amb la seva veu i personalitat, i alhora tracta de temes quotidians.
"S'intenta que cada artista ho pugui fer seu, però alhora donar llibertat per expressar-se", ha afegit Piollet, que dirigeix a dos repartiments molt diferents ajudant-los a desenvolupar els seus papers i a sentir-se lliures amb la música.
