Convoca eleccions plebiscitàries després de no haver pogut fer un referèndum
BARCELONA, 3 ago. (EUROPA PRESS) -
El 14 d'octubre de 2014, l'endemà d'una cimera que havia fet trontollar la consulta del 9 de novembre, el president de la Generalitat, Artur Mas, va sorprendre plantejant el que es va batejar com el 'nou 9N', una votació que havia de ser un pas previ cap a una "consulta definitiva" en forma d'eleccions plebiscitàries.
Aquest dilluns, gairebé deu mesos després d'aquella compareixença, Mas ha signat el decret que oficialitza la convocatòria d'aquestes eleccions, i pel camí han quedat --a més del procés participatiu del 9N-- una infinitat de debats sobre llistes unitàries o llistes separades, programes en comú, reunions maratonianes i girs de guió.
El 25 de novembre --després que més de 2,3 milions de catalans votessin el 9N i que més d'1,8 ho fessin a favor de la independència-- Mas ha reblat el pla que ja havia esbossat, i ha plantejat la creació d'una llista unitària de partits i societat civil capaç de guanyar les eleccions i iniciar un procés per aconseguir la independència en 18 mesos.
La proposta va xocar d'entrada amb el rebuig del líder d'ERC, Oriol Junqueras, que una setmana després va pronunciar una altra conferència --que Mas va interpretar com una "esmena a la totalitat"-- en què defensava que la millor opció amb vista a aquestes eleccions era que els independentistes concorreguessin en llistes separades amb un punt programàtic en comú.
Pel camí, ANC i Òmnium van pressionar també al president català perquè convoqués eleccions com més aviat i que aquestes servissin com a referèndum, i va arribar a organitzar un acte a la plaça Catalunya de Barcelona per exigir comicis abans de tres mesos, unes declaracions que no van seure res bé en el si del Govern.
EL PACTE DEL 14 DE GENER
Les diferències han estat en augment fins que el 14 de gener a una reunió al Palau de la Generalitat, Mas, CiU, ERC i les entitats sobiranistes es van posar d'acord perquè les eleccions fossin el 27 de setembre --no de manera immediata com volia les entitats i els republicans-- i que els partits fossin per separat i no units com volia Mas.
S'obrien nou mesos per davant en els que des de l'oposició es va posar en qüestió diverses vegades la celebració de les eleccions i el seu caràcter plebiscitari, i fins i tot el mateix Mas va amagar alguna vegada amb no convocar-les si veia que els partits no les convertien en un plebiscit.
També en aquest període, es van celebrar les eleccions municipals en les quals, malgrat que l'independentisme es va fer amb la majoria dels ajuntaments, CiU, ERC i CUP no han aconseguit ser la força més votada en les ciutats més poblades com Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa, Sabadell, Lleida i Tarragona.
Després de les municipals el procés va accelerar, i el 'no' d'UDC a defensar la independència en el seu programa va desembocar la ruptura de CiU després de més de 30 anys, un fet que Mas va aprofitar per assegurar que anava "seriosament" en una conferència el 20 de juny en la qual va reobrir per sorpresa el meló de la llista unitària.
Escudat a l'èxit que havien collit en les municipals les confluències d'esquerra, el president català va cridar a les entitats a impulsar al costat d'ell una candidatura independentista, una llista que es va oferir a no liderar i que havia de reanimar a un sobiranisme moix i posar el "turbo" al procés.
La proposta va precipitar un debat en el qual ERC va arribar a plantejar una llista sense polítics però que ha acabat amb una reunió en la Generalitat el 13 de juliol en la qual Mas, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i les entitats sobiranistes van pactar una llista unitària liderada per independents però que faria a Mas president si guanya el 27S.
Així, nou mesos més tard els partits i les entitats sobiranistes arribaven a un acord que s'assemblava bastant a la primera proposta que va llançar Mas el 25 de novembre, una llista unitària amb independents que tindria com full de ruta proclamar la independència en 18 mesos.
COMPTE ENRERE DE 54 DIES
La firma del decret aquest dilluns ha obert el compte enrere per a unes eleccions les quals la seva campanya començarà l'11 de setembre coincidint amb la Diada de Catalunya, i que arriben després d'una sacsejada al tauler polític que ha provocat que molts partits es presentin amb fórmules noves i que cap cap de llista repeteixi respecte al 2012.
Així, per primera vegada CiU no es presentaran junts després que el juny es trenqués la federació, i mentre UDC concorrerà en solitari, CDC ho farà d'aquí a Junts pel sí, la llista unitària independentista que també integra a ERC, personalitats independents --el cap de llista és l'ex d'ICV Raül Romeva-- i polítics arribats d'escissions d'UDC i PSC.
Una altra novetat destacada és la irrupció de Catalunya sí que és pot, la confluència d'esquerres que --seguint l'exemple de BComú a Barcelona-- reuneix a Podem, ICV, EUiA i Equo en una candidatura que encapçalarà l'activista veïnal Lluís Rabell i de la qual cauen els colíders d'ICV Joan Herrera i Dolors Camats.
Més enllà de Mas i Junqueras --que van de 4 i 5 en Junts pel sí tot i que el primer té garantit repetir com a president si guanyen--, la resta de candidatures també han renovat als seus candidats respecte a 2012, així que els principals contendents en aquest comicis seran cap de llista per primera vegada.
A més de Romeva (Junts pel sí), opten a la Presidència de la Generalitat: Ramon Espadaler (UDC) Miquel Iceta (PSC); Xavier García Albiol (PP); Lluís Rabell (Catalunya sí que és pot); Inés Arrimadas (C's) i Antonio Baños (CUP), que substitueixen respectivament a Pere Navarro; Alícia Sánchez-Camacho; Joan Herrera; Albert Rivera i David Fernández.
CRONOLOGIA DE LA SECESSIÓ
En cas de victòria de Junts pel Sí, la cronologia que proposen els sobiranistes per declarar la independència si tenen la majoria és la següent: primer el Parlament constituït recentment aprovarà una "declaració solemne" en què es proclama el començament del procés de secessió.
Després s'obrirà un procés d'elaboració d'una constitució catalana amb dues fases: una primera de "participació ciutadana", i una segona en què es procedirà a la proclamació de la independència que suposarà "la desconnexió respecte a l'ordenament jurídic espanyol vigent".
Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà una llei de transitorietat jurídica que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i garantirà "l'aplicació del dret autonòmic català, el dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional".
La fase final del procés seran les eleccions constituents en un període màxim de 18 mesos des del 27S, i "el procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l'aprovació de la Constitució per referèndum".
