MADRID, 1 Febr. (EUROPA PRESS)
En teoria seria possible dividir el temps en marges infinitament petits, però el temps de Planck -- 10 segons a la -43 potència -- es té per l'interval físicament més reduït.
Aquest últim límit significa que no és possible que dos esdeveniments puguin estar separats per un temps inferior que aquest.
Però ara, en un nou estudi, físics han proposat que la longitud física significativa de temps més curta, en realitat pot ser diversos ordres de magnitud més llarga en la seva formulació que el temps de Planck.
A més, els físics han demostrat que l'existència d'un temps mínim altera les equacions bàsiques de la mecànica quàntica, i com que la mecànica quàntica descriu tots els sistemes físics a una escala molt petita, això canviaria la descripció de tots els sistemes mecànics quàntics.
Els investigadors, Mir Faizal a la Universitat de Waterloo i de la Universitat de Lethbridge, al Canadà; Mohammad M. Khalil a la Universitat d'Alexandria, a Egipte, i Saurya Das de la Universitat de Lethbridge, han publicat un estudi titulat 'Vidres del temps de la incertesa del temps mínim' a 'The European Physical Journal C'.
"Podria ser possible que, a l'univers, l'escala de temps mínim és en realitat molt més gran que el temps de Planck, i això pot ser directament provat experimentalment," va dir Faizal a Phys.org.
El temps de Planck és tan reduït que cap experiment s'ha acostat encara a examinar-lo directament: les proves més precises poden accedir a un interval de temps fins a uns 10a-17 segons.
Tot i això, hi ha una gran quantitat de suport teòric per a l'existència del temps de Planck des de diversos enfocaments de la gravetat quàntica, com la teoria de cordes, la gravetat quàntica de bucles, i la gravetat quàntica perturbativa.
Gairebé tots aquests enfocaments suggereixen que no no és possible mesurar una longitud més curta que la longitud de Planck, i per extensió no és possible mesurar un temps més curt que el temps de Planck, ja que el temps de Planck es defineix com el temps que triga la llum a viatjar al llarg d'una sola unitat de la longitud de Planck al buit.
TEMPS DISCONTINU
Motivats per diversos estudis teòrics recents, els científics van aprofundir encara més en la qüestió de l'estructura del temps, en particular, la qüestió llargament debatuda de si el temps és continu o discontinu.
"En el nostre treball, hem proposat que el temps és discontinu a la naturalesa, i també hem suggerit maneres de provar experimentalment aquesta proposta", ha dit Faizal.
Una prova possible consisteix a mesurar la taxa d'emissió espontània d'un àtom d'hidrogen. L'equació de la mecànica quàntica modificada prediu una taxa lleugerament diferent de l'emissió espontània que la que es preveu per l'equació sense modificar, dins d'un interval d'incertesa. Els efectes proposats també poden ser observables en les taxes de desintegració de les partícules i dels nuclis inestables.
Sobre la base del seu anàlisi teòric de l'emissió espontània d'hidrogen, els investigadors estimen que el temps mínim pot ser diverses ordres de magnitud més gran que el temps de Planck, però no més gran que una certa quantitat, que es fixa per mitjà d'experiments anteriors. Els futurs experiments podrien reduir aquest límit en el temps mínim o determinar el seu valor exacte.
Els científics també suggereixen que els canvis proposats a les equacions bàsiques de la mecànica quàntica modificarien la mateixa definició de temps. Expliquen que l'estructura de temps pot ser pensada com una estructura de vidre, que consisteix en segments discontinus repetits periòdicament.
QUE EL TEMPS FLUEIXI DE MANERA CONTÍNUA SERIA UNA IL·LUSIÓ
En un pla més filosòfic, l'argument que el temps és discontinu suggereix que la nostra percepció del temps com una cosa que flueix de manera contínua és només una il·lusió.
"L'univers físic és realment com una pel·lícula, en què una sèrie d'imatges fixes que es mostren en una pantalla crea la il·lusió d'imatges en moviment", ha dit Faizal. "Per tant, si aquest punt de vista es pren seriosament, llavors la nostra percepció conscient de la realitat física basada en el moviment continu es converteix en una il·lusió produïda per una estructura matemàtica subjacent discontínua."
"Aquesta proposta fa realitat la física platònica en la naturalesa", va dir, i es va referir a l'argument de Plató que la verdadera realitat existeix independentment dels nostres sentits. "Tot i això, a diferència d'altres teories de l'idealisme platònic, la nostra proposta pot ser provada experimentalment i no només com un argument filosòfic".
