MADRID, 4 d'abril (EUROPA PRESS)
El jove biòleg madrileny Ciro Cabal (novembre del 1984) va acabar la seva carrera de Biologia a la Universitat Complutense de Madrid el 2011. Des d'aleshores, i després de cinc anys i una desena de rebutjos de sol·licituds de beca d'institucions espanyoles, tant públiques com privades, ha aconseguit una ajuda per iniciar el seu anhelat doctorat al 'Reial Madrid dels departaments de Biologia del món', a l'Ecology & Evolutionary Biology department de Princeton (Estats Units), el setembre vinent.
"He sol·licitat quatre vegades una FPI, dues vegades una FPU, les dues beques del Govern espanyol, i pel privat quatre més. Calculo que he buscat oportunitats uns cinc anys. I he acabat amb l'autoestima bastant baixa, sentint-me no vàlid. Tot i que aquest últim succés ha canviat això, perquè als Estats Units he llençat sol·licituds a quatre universitats i m'han fet ofertes finançades en dues d'aquestes bastant bones, a més", valora en una entrevista amb Europa Press el madrileny.
Després d'acabar la carrera el 2011, es va treure el Màster oficial en Ecologia per la UCM/UAM el 2013, així com el TOEFL, i diversos cursos d'estadística. Això sí, la majoria de feines fetes i remunerades no han estat en el sector de la Biologia, sinó en el de l'hostaleria.
LES SEVES COL·LABORACIONS CIENTÍFIQUES
Sí que ha treballat en diversos projectes en l'àrea de la Biologia vegetal i l'Ecologia, un d'aquests era part del seu Màster, en els altres dos va treballar-hi com a investigador, però en cap amb contracte i, per tant, sense cotitzar.
"En un d'aquests em van fer un ingrés al meu compte, sense més. En un altre em van pagar a través d'una fundació. En els dos casos va ser un pagament únic que no reflectia la quantitat de temps real que vaig treballar, ni vaig cotitzar. La remuneració més elevada va ser per a mi que sortís publicat al meu currículum, i el que vaig aprendre", explica.
Des d'aquest octubre treballa al CSIC amb un permís d'estada, però sense sou. "Crec que tindré un contracte per a aquests últims cinc mesos que em queden fins a la meva partida, però encara està per signar. Això espero, perquè se m'ha acabat ja el subsidi de l'atur que vaig acumular al restaurant. Vull puntualitzar que aprecio i agraeixo molt a tots els investigadors que m'han donat l'oportunitat de treballar amb ells. El problema, a ells també, els ve de dalt", reconeix el jove investigador.
Segons denuncia, el 40% dels biòlegs de la seva generació acaben treballant en alguna cosa que no té res a veure amb la seva disciplina. "La que va ser la meva millor amiga en la carrera fa un Màster en direcció hotelera, i exemples com aquest de gent vàlida, i amb ganes, n'hi ha molts que conec", explica Cabal.
Davant de la desesperació i l'espera en aquests últims cinc anys, Ciro va pensar que l'última oportunitat es trobava a l'estranger i al final ho va aconseguir. Va seleccionar aquelles universitats on li agradaria treballar, amb la intenció de provar a Princeton "per si de cas hi havia sort".
SEMPRE HA VOLGUT QUEDAR-SE A ESPANYA
"Jo sempre he volgut quedar-me a Espanya i per això he estat tant de temps insistint. Però al final vaig desistir i vaig decidir sol·licitar beques per estudiar a Amèrica del Nord, per veure si allà tenia més sort, com la de la Fundació La Caixa o Fulbright Espanya. Tampoc me les van atorgar. Ja amb contactes allà, l'examen d'anglès TOEFL i el coneixement de com són les coses, vaig decidir seguir pel meu compte", assenyala Cabal.
Segons reconeix, Princeton va ser de les últimes institucions a les quals va arribar. De fet, ressalta que va llançar la sol·licitud poc abans del final de termini, tot i ser el seu "lloc preferit".
"Les dues universitats que m'han fet ofertes em van convidar a visitar-les al febrer, viatge, allotjament i tot econòmicament cobert, perquè jo pogués veure si aquest era un lloc en el qual voldria passar els meus pròxims 5 anys de vida d'una banda, i per entrevistar-me i conèixer-me ells a mi també. Poc després de tornar a Espanya vaig rebre respostes favorables seves", afegeix.
Ciro destaca que un ecòleg espanyol, que va treballar al centre estatunidenc, li va dir que Princeton en el món de la Biologia és com "el Reial Madrid en el món del futbol".
"La nostra millor universitat no arriba ni al lloc 100 del rànquing mundial, i això és una vergonya. No sé com serà la meva vida als Estats Units. Però crec que sí puc afirmar que serà una vida de científic, i això és una oportunitat que Espanya no m'ha brindat. Crec que de no haver-me sorgit aquesta oportunitat hauria tirat la tovallola", indica.
ELS SEUS PRÒXIMS CINC ANYS
Així, explica que allà aprendrà, haurà d'ensenyar als estudiants de grau com a assistent de professor, millorarà el seu anglès, viatjarà, i econòmicament no té queixa perquè li financen els seus estudis, l'assegurança mèdica, li donen diners per investigar i també un sou base "més que decent".
"El que més m'agrada és que tindré l'oportunitat de fer-me preguntes i desenvolupar un projecte original. La gent que fa el seu doctorat a Espanya (i en molts altres països) han de seguir la línia d'investigació del seu director, al qual podríem anomenar el seu cap. El PhD als Estats Units és un procés en el qual has d'aprendre a ser un investigador de veritat, preguntar-te què pot ser interessant, gestionar un pressupost, i tirar endavant el teu propi projecte original", afegeix.
Per a ell, no existeix la política científica a Espanya, no interessa els polítics i la seva actitud ha de canviar. "Si simplement hi hagués una voluntat política de tenir un bon sistema d'universitats i centres d'investigació públics estic segur que es podrien tenir, encara amb la crisi", subratlla.
A més, afegeix que un problema que té Espanya és que moltes institucions científiques "no són del tot independents" d'ideologies, creences o interessos particulars. "Només la independència pot garantir el desenvolupament fructífer de la ciència", postil·la.
Per aquesta raó, aconsella els joves investigadors en la seva mateixa situació prèvia que no dubtin a intentar-ho en altres països, tot i que hagin estat rebutjats a Espanya pel seu expedient. "En altres països com als Estats Units cada sol·licitud és vista molt més enllà que com un número en un expedient. Tenen en compte molts altres valors humans. Moltes vegades els millors no són els que tenen notes excel·lents", conclou.
