Actualitzat 27/03/2015 14:10

De què depèn tenir un cos tipus pera o poma?

Mujeres
Foto: GETTY/GPOINTSTUDIO

MADRID, 27 Mar. (INFOSALUS)

   Algunes persones són primes i altres estan grasses; unes altres estan primes però tenen malucs prominents i d'altres són grasses però amb cames primes, cada cos és diferent. En igualtat de condicions respecte a l'alimentació, què determina aquestes diferències?

   Un equip d'investigadors ha descobert que un gen anomenat Plexin D1 sembla controlar en quines parts del cos s'emmagatzema el greix i com es formen les cèl·lules de greix, els factors de risc per a la salut i futures malalties, tal com informen en un article que es publica aquest dilluns a 'Proceedings of the National Academy of Sciences'.

    Es diu que tens cos en forma de poma quan engreixes la part superior del cos i la zona abdominal, però si el teu pes es troba en els malucs, cuixes i glutis, aleshores ets tipus pera.

   Els científics han sabut des de fa temps que les persones que tenen molt pes al voltant dels seus ventres són més propenses a desenvolupar diabetis i malalties del cor que els que tenen els malucs i les cuixes més grans, però no ha quedat clar per què el greix s'acumula en diferents llocs per produir aquestes formes corporals de pera i poma.

   Treballant en un patró que va sorgir en un estudi anterior sobre les proporcions de cintura-maluc realitzat amb 224.000 persones, l'estudi va veure que els peixos zebra sense el gen Plexin D1 tenien menys greix abdominal o visceral, cosa que dóna a alguns éssers humans la forma característica d'una poma. Els investigadors també van demostrar que aquests peixos mutants van estar protegits de la resistència a la insulina, un precursor de la diabetis, fins i tot després d'una dieta alta en greixos.

   "Aquest treball identifica un nou mecanisme molecular que determina com s'emmagatzema el greix al cos i com a conseqüència, com afecta la salut metabòlica global --resumeix l'autor principal de l'estudi, John F. Rawls, professor associat de Genètica Molecular i Microbiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Duke, als Estats Units--. En el futur, els components d'aquesta via poden convertir-se en potencials objectius per fer front als perills associats amb l'acumulació de greix visceral".

   A diferència del greix subcutani que es troba sota de la pell dels malucs, les cuixes i el del darrere dels individus amb forma de pera, el greix visceral està en la secció mitjana, entre els òrgans vitals com el cor, el fetge, els intestins i els pulmons. A partir d'aquí, el teixit secreta hormones i altres substàncies químiques que causen inflamació, provocant malalties metabòliques com pressió arterial alta, atacs de cor i diabetis.

   Tot i les clares implicacions sanitàries de distribució del greix corporal, se sap relativament poc sobre la base genètica de la forma del cos. Un gran estudi internacional que es va publicar a la revista 'Nature' al febrer va començar a omplir aquest buit mitjançant la recerca de regions del genoma humà associades amb un índex comú conegut com la relació cintura-maluc, que utilitza mesures de la cintura com a indicador del greix visceral i del maluc com un exemple del greix subcutani.

   Els investigadors van analitzar mostres de 224.000 persones i van trobar dotzenes de punts calents vinculats a la seva relació cintura-maluc, incloent-hi algunes relacionades amb un gen anomenat Plexin D1 que se sap que estan involucrades en la construcció dels vasos sanguinis. Rawls i el seu becari postdoctoral James E. Minchin tenien curiositat sobre com un gen per al desenvolupament dels vasos sanguinis podria controlar l'emmagatzematge i la forma de les cèl·lules de greix.

   Quan aquests experts van anul·lar el gen Plexin D1 en ratolins, tots els animals mutants van morir en néixer, per la qual cosa es van centrar en un altre organisme model, el peix zebra, per fer la resta dels seus experiments. A causa que aquests petits peixos d'aquari són transparents durant una gran part de les seves vides, els investigadors van poder visualitzar directament com el greix es distribueix de manera diferent entre els animals que havien estat genèticament modificats per la manca de Plexin D1 i els que posseïen el gen intacte.

VAN INVESTIGAR LA DISTRIBUCIÓ DEL GREIX

   Mitjançant l'ús d'un colorant químic fluorescent que va tenyir totes les cèl·lules greixos, els investigadors van poder veure que el peix zebra mutant presentava menys greix visceral que els peixos normals i van detectar que la forma o morfologia de les cèl·lules de greix era diferent. El peix zebra sense el gen Plexin D1 tenia teixit gras visceral que es compon de cèl·lules més petites però més nombroses, una característica coneguda per disminuir el risc de resistència a la insulina i la malaltia metabòlica en els éssers humans.

   En contrast, els seus germans normals tenien teixit gras visceral amb cèl·lules més grans però menys quantioses del tipus conegut per ser més propens a filtrar substàncies inflamatòries que contribueixen a la malaltia. Per determinar com les seves troballes es relacionen amb la malaltia metabòlica, Minchin va donar al peix zebra una dieta alta en greix.

   Després d'unes setmanes afegint gemmes d'ou al seu menjar típic, Minchin va trobar que les diferències en la distribució del greix entre el peix mutant i el normal, es va fer encara més pronunciada. En una prova de tolerància a la glucosa, els mutants van fer un millor treball de neteja del sucre de la seva sang i semblaven estar protegits de desenvolupar resistència a la insulina, un factor de risc per a la diabetis i malalties del cor.

   Per confirmar les troballes del peix zebra, col·laboradors a l'Institut Karolinska de Suècia van analitzar mostres de pacients humans i van demostrar que els nivells de Plexin D1 van ser més grans en persones amb diabetis tipus 2, cosa que suggereix que pot jugar un paper semblant en els éssers humans. Segons resumeix Minchin, autor principal de l'estudi, els gens que construeixen els vasos sanguinis també estan desenvolupant estructures per albergar les cèl·lules de greix.

   "Aquest paper esbiaixa la distribució i la forma del greix en una direcció o una altra -ressalta--. És probable que només un dels molts gens diferents contribueix a la forma general del cos i la salut metabòlica". Els investigadors estan buscant activament altres gens, així com els factors ambientals que estan implicats en la biologia del greix corporal, un altre cop utilitzant models de peix zebra.

   "Els nostres resultats indiquen que l'arquitectura genètica de la distribució del greix corporal és compartida entre els peixos i els éssers humans, cosa que representa uns 450 milions d'anys de divergència evolutiva", subratlla Rawls. "Aquestes vies que s'han conservat durant tant de temps suggereixen que estan jugant un paper important", conclou.




www.aldia.cat és el portal d'actualitat i notícies de l'Agència Europa Press en català.
© 2024 Europa Press. És prohibit de distribuir i difondre tots o part dels continguts d'aquesta pàgina web sense consentiment previ i exprés