MADRID, 25 Nov. (OTR/PRESS) - Per María Redondo
Hi ha llocs que tothom coneix, encara que no els hagis visitat mai. Surten en pel·lícules, estan en els mitjans o alguna vegada han estat notícia. Si parlem de Nova York o del desert d'Atacama una imatge en el nostre cervell ens permet situar la conversa en un context geogràfic. Però hi ha altres destinacions de les quals ningú parla, llocs amagats on hi ha vides que es desenvolupen lluny del coneixement de tots, en unes condicions de vegades inimaginables. Així són Arkaria, Eluwai o Lendikinya; situats en un punt del mapa on no arriba la llum elèctrica, ni l'aigua potable, ni l'interès de la gent.
Però la destinació condueix certes persones a desembocar en aquests llocs remots i de vegades, fins i tot, amb la descabalada idea de quedar-se. Així li va ocórrer María Ángeles Carpio Pérez, una noia de Salamanca que després d'un viatge casual a Àfrica va decidir trencar amb el seu estil de vida "tradicional" (una feina acomodada a Londres, una casa, els seus amics, la seva família) per preocupar-se d'aquells dels quals ningú s'ocupa.
María va arribar a Tanzània el 2009 amb ganes de sentir-se útil i de canviar el món. El primer any va ser dur: una dona blanca en una terra de negres. Sola, en una societat masclista, on molts dels quals inicialment li brindaven el seu suport van resultar tenir interessos molt diferents als seus. La van enganyar, la van robar i van infringir els seus ànims fins a fer-la creure que, aquells que li deien que estava boja per voler donar-li aquest gir a la seva vida, tenien raó.
Però quan era a punt de tornar a Espanya va conèixer algú compromès com ella que lluitava pels mateixos ideals, encara que amb un origen molt diferent: Mibaku, un jove maasai sense recursos, que havia sofert el gana i la pobresa en primera persona i que treballava per canviar les circumstàncies de nens que, com ell, estaven abocats a mendigar i a ser la part d'aquesta història que ningú compte, que ningú veu perquè mai apareix en la televisió tret que succeeixi una catàstrofe monumental. No s'entén que el dia a dia és una lluita desesperada per sobreviure sense necessitat que un terratrèmol o un tsunami hagin agreujat la seva vida.
Mibaku va ser l'excusa que necessitava per poder continuar amb el seu somni. No tenien més mitjans que les seves ganes de fer les coses, el seu cor i la seva complicitat. María va crear la Fundació Carpio Pérez i Mibaku dirigia el seu equivalent local, l'ONG Eretore que en maa significa "ajuda".
Des del principi es van centrar en les vídues, que perden tots els seus drets i propietats quan mor el marit, i en els seus fills, que des de molt petits empren gran part del dia a aconseguir llenya, pastorear el bestiar o recórrer quilòmetres per anar a buscar aigua. Dos eren els objectius fonamentals, l'apoderament de les dones (fràgils, desprotegides) i l'educació dels nens, única garantia de poder oferir-los un futur millor.
Per molt inversemblant que sembli, amb amb prou feines unes quantes donacions i algunes ajudes, María i Mibaku estan canviant aquest trosset de món. Han aconseguit organitzar les dones perquè la comunitat els escolti i els reconeguin els seus drets, els han donat cabres que els permeten donar llet als seus fills (fins i tot obtenir recursos amb la venda dels cabritillos), rucs que permeten a les més ancianes carregar llenya durant quilòmetres alleujant les seves esquenes i els han ensenyat una forma de guanyar-se la vida amb l'elaboració d'artesania maasai, que María ven a Europa a través de la Masai Blanca.
El seu projecte més ambiciós és la creació del col·legi Eretore que l'any 2012 va obrir les seves dues aules de guarderia. La possibilitat d'acostar l'educació a més de 100 nens és un assoliment que va més enllà del grandíssim avanç que suposa ensenyar-los a llegir o a escriure, els nens aprenen suajili i anglès, llengües oficials del país, reben bovines, un menjar al dia en el menjador del col·legi i beuen aigua potable abans d'entrar a les classes.
Aquest any es va inaugurar l'aula de primària, que permet continuar amb l'ensenyament dels nens que d'una altra manera abandonarien l'escola per tornar al camp. Cada vegada que s'obren les llistes per a un nou curs, són més llargues les cues de nens que volen anar a Eretore.
Aquesta jove blanca ha aconseguit convèncer els maasai que poden mantenir els seus costums adaptant-se als canvis que els permetin millorar les seves condicions de vida, i han entès que l'educació dels seus fills és el primer pas per fer-ho.
Encara queden moltes vídues sense cabra, en el col·legi queda molt a fer (cinc aules més, una biblioteca i un aula d'administració) i molts altres projectes en marxa mancant trobar finançament. Però malgrat les dificultats amb les quals cada dia es troben, en un país en el qual res és senzill, María i Mibaku són un clar exemple que la voluntat pot moure les muntanyes.
Quantes més persones se sumeixen al seu somni, hi haurà menys nens amb malsons. Quantes més persones ajudin a finançar els seus projectes, el món serà més just. Tot arriba. Gens es queda en el camí. Des d'aportacions mensuals a puntuals. Des de regalar una cabra, un pupitre o una finestra per al col·legi. Hi ha mil maneres d'ajudar i de participar en un projecte que tracta d'elevar l'infern i pujar-ho al cel; o almenys, al firmament de l'esperança. Tenir una oportunitat i una vida digna. No és molt demanar o sí?
María Redondo és Llicenciada en Administració i direcció d'empreses. Treballa com a Sotsdirectora de l'Escola de Formació de la Fundació d'Estudis Financers i és Voluntària de la Fundació Carpio Pérez des de l'any 2013.
