MADRID, 15 Des (EUROPA PRESS)
'Allò que el vent s'endugué' compleix 75 anys. La pel·lícula protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable, va suposar una revolució tant per a la crítica com per al públic. Una obra monumental que, com tot bon clàssic del setè art que es preï, tanca alguns secrets.
238 minuts de metratge, guanyadora de 8 Oscar, més un altre a títol honorífic per a William Cameron Menzies i dirigida per fins a cinc directors: B. Reeves Eason, Sam Wood, William Cameron Menzies, George Cukor i Victor Fleming. Aquestes són algunes de les dades més conegudes sobre l'adaptació a la gran pantalla de la novel·la del mateix títol de Margaret Mitchell.
Ara fem una repassada a altres deu curiositats i dades d'aquest clàssic imperible que és 'Allò que el vent s'endugué', quatre hores de cinema... amb majúscules.
PRIMER OSCAR 'DE COLOR...'
Hattie McDaniel, qui interpretava una criada en la pel·lícula, es va convertir en la primera dona afroamericana a rebre el guardó de més prestigi del cinema: l'Óscar a Millor Actriu de Repartiment.
... I PRIMER OSCAR EN COLOR
I si parlem els premis de l'Acadèmia, no podem deixar passar que 'Allò que el vent s'endugué' també va rebre l'Oscar a Millor Pel·lícula en l'edició de la gala del 1939. La curiositat? Era la primera cinta que ho aconseguia sense estar en blanc i negre.
CLARK GABLE NO ÉS DE PLORAR
El famós Clark Gable no volia plorar en la pel·lícula, i així li ho va fer saber a l'equip de la pel·lícula, amenaçant amb abandonar el projecte. Una cosa que no va arribar a succeir gràcies a l'actriu Olivia de Havilland.
LA MEMÒRIA CAU DE LES ESTRELLES
Durant la producció, Vivien Leigh va arribar a rodar fins a 125 dies, cobrant 25.000 dòlars. Gable, en canvi, va guanyar 120.000 dòlars per tan sols 75 dies, deixant clar qui era l'estrella de la pel·lícula.
I L'ESCRIPTORA NO ÉS MENYS
Aquest èxit del setè art està basat en la novel·la 'Allò que el vent s'endugué'. L'autora del llibre, Margaret Mitchell, va cobrar 50.000 dòlars -una barbaritat per aquest concepte per a l'època- per prestar els drets per adaptar la història.
CENSURA... PER UN BLEDO?
La censura de l'època va estar a punt de fer que la famosa frase de Gable, "Francament estimada, no m'importa", no passés el tall per l'ús de la paraula 'Damn' en la seva versió anglesa -per llavors una paraulota, avui dia no tant-. Els censors, finalment, la van deixar en la cinta gràcies a uns 'dòlars extres'. A Espanya la versió 'sense censura' va ser traduïda de manera tova com "m'importa un bledo".
PERÒ ESPANYA NO SE SALVA
A Espanya sembla que allò d''untar' el censor no va funcionar, o ni es va intentar. Sigui com sigui, la pel·lícula va haver d'esperar fins al 1950 per a la seva estrena, tant a Madrid com a Barcelona, generant gran expectació entre el públic.
1.400 CANDIDATES, NOMÉS UNA ELEGIDA
Donada la superproducció de la qual es tractava, la pel·lícula va organitzar un càsting al qual es van presentar, ni més ni menys que 1.400 dones per interpretar Scarlett. Finalment, va ser la britànica Vivien Leigh l'elegida, tot i interpretar un paper del sud.
DE GERMANA A GERMANA
Olivia de Havilland va aconseguir el paper de Melanie, que al principi era per a la seva germana, Joan. Aquesta última va abandonar el rodatge perquè el seu personatge era 'massa bleda', més digna de la seva germana que d'una dona amb classe com ella, i l'equip va continuar el seu consell.
RACISME I HOMOFÒBIA
Els anys 30 van formar part d'una època amb una mentalitat molt diferent de la d'avui dia. George Cukor, que va dirigir la pel·lícula durant un temps, va haver de deixar el seu lloc a causa que Clark Gable va denunciar la seva homosexualitat. Al mateix temps, l'oscaritzada Hattie McDaniel no va ser convidada a l'estrena -ni cap actor negre-, i és que, a dia d'avui, se segueix qüestionant el tracte sobre l'esclavitud en la pel·lícula.
