Assenyala com aquesta malaltia paradoxalment "suscita records" en els cercles pròxims
BARCELONA, 17 oct. (EUROPA PRESS) -
L'autora madrilenya Paloma Díaz-Mas explora els extrems de la memòria i el record en la novel·la 'Lo que olvidamos' (Anagrama), que transcorre tant en un pla personal, com col·lectiu: d'una societat --l'espanyola-- que sembla haver oblidat la Transició, ha explicat.
En la novel·la, l'autora indaga en el passat familiar i col·lectiu, el polític i el personal, de la mà de la demència senil que té la mare de la protagonista, i que està encarnada en objectes, històries i records.
El llibre, d'unes 160 pàgines, ha costat a l'autora 14 anys de treball, perquè a més d'anar deixant-lo reposar, va necessitar del pas del temps i que la seva pròpia experiència personal --la demència senil de la seva mare-- mostrés tot el procés: "No la podia haver escrit en el primer any perquè jo mateixa he hagut d'experimentar un procés".
"Aquesta malaltia et suscita records pel desmemoriament d'aquesta persona", ha relatat Díaz-Mas, en un procés bastant traumàtic que també consisteix a la recuperació de la pròpia identitat, en què mentre el malalt es despersonalitza, suscita en els del seu voltant records i el desig de mantenir-los vius.
Segons l'autora, una malaltia d'aquest tipus fa replantejar-se als cercles pròxims el passat: "És una paradoxa de com el desmemoriament suscita la memòria i la recuperació dels records perduts".
EXPERIÈNCIA COL·LECTIVA
Més enllà de l'experiència personal, l'autora s'ha referit a una experiència col·lectiva, lamentant que les societats obliden coses del passat, superposant discursos i tergiversant altres com si no haguessin succeït, per aquesta raó ha inclòs en el seu text "un poc de crònica d'una societat que ha oblidat coses que van passar i van afectar persones".
Díaz-Mas ha pronosticat que els qui hagin tingut experiències semblants i llegeixin aquesta novel·la, "menys autobiogràfica del que sembla", els semblarà dolorós i terapèutic, com a ella li ha resultat escriure-la en un dol que li va fer plantejar-se qüestions com: En quin moment has perdut una persona amb demència? Quan mor?
"És una experiència molt torbadora perquè aquella persona aparentment no és ella, però de sobte afloren trets i reaccions que són les seves i recorda alguna cosa que tu no recordes", ha dit l'escriptora, convençuda que la malaltia desemboca en una interrogació sobre l'autoconsciència.
IMPACTE SOBRE ELS ALTRES
D'entre les novel·les que ja existeixen sobre les demències, l'autora ha explicat que la majoria se centren en el moment en el qual el deteriorament de la persona està consolidat, mentre que la seva versa més en el procés i a l'impacte que aquesta té sobre els altres, ja que la història està comptada des de la perspectiva de la filla.
Tot i això, l'autora ha reivindicat les dosis d'humor que també deixa aquest procés, com "les tractades" que pot arribar a fer el malalt, ha exemplificat, en una vivència inquietant i dolorosa que, al final, és com un retorn a la infantesa on s'inverteixen els papers entre pares i fills.
"No volia una visió esquinçada, truculenta i negra de la memòria", ha assegurat l'autora, fugint tant d'això com de fer la novel·la massa lacrimògena, així que la seva màxima ha estat mostrar que malgrat el deteriorament mental, segueix sent valuosa la relació humana que manté, ja que el malalt segueix sent una persona i llançant espurnes de la seva personalitat en moments desesperats.
La novel·la també reivindica la vivència i el record de la història recent d'Espanya per part d'una generació que primer va viure la Guerra Civil en la infància, i després del Franquisme, va presenciar una Transició, i la seva transcendència al seu moment no es va entendre completament: "Sembla que està de moda desprestigiar-lo".
L'autora ha reivindicat que ha estat una societat que va fer un gran esforç i "ara sembla que han estat uns idiotes per fer aquest esforç", per aquesta raó en les seves pàgines també hi ha una crida a recordar aquest període.
