MADRID, 10 maig (EUROPA PRESS) -
Aquest dimecres 11 de maig es compleixen cent anys del naixement de Camilo José Cela, l'escriptor convençut que "quiresisteix guanya" --tal com recull el seu lema de Marqués d'Iria Flavia-- i gran narrador de la postguerra espanyola, amb obres com 'La familia de Pascual Duarte' o 'La Colmena'.
Aquestes dues novel·les van ser les més representatives d'una trajectòria que va comprendre tots els gèneres i que va estar plena de guardons, entre ells el Premi Nobel de Literatura. "Amb freqüència vaig poder fer més vegades el que vaig voler que el que em deixaven fer; tot és qüestió d'aferrar-se a una idea o a un sentiment i no desistir ni un sol instant en el ferm propòsit de no obrir la mà mai", ha dit el mateix Camilo José Cela a les seves 'Memorias, entendimientos y voluntades' (1993).
Després de l'arribada a Madrid pel trasllat dels seus pares, va ser internat en el sanatori del Guadarrama, afectat de tuberculosi pulmonar i aquests períodes de repòs li van servir per lliurar-se a intenses lectures de l'obra completa d'Ortega y Gasset i la col·lecció completa de clàssics espanyols de Rivadeneyra.
Cela va iniciar la carrera de Medicina a la Universitat Complutense, però molt aviat va abandonar aquests estudis per assistir, en la nova Facultat de Filosofia i Lletres, a les classes de Literatura Espanyola Contemporània de Pedro Salinas, a qui confia els seus primers poemes.
Allà es va fer amic de l'escriptor i filòleg Alonso Zamora Vicente, del poeta Miguel Hernández i de María Zambrano, a la casa de la qual va conèixer Max Aub i altres escriptors i intel·lectuals. L'escriptor va concloure 'Pisando la dudosa luz del día' quan la Guerra Civil ja havia esclatat i Madrid era assetjada.
Durant el conflicte, l'autor, integrat a l'exèrcit nacional, és ferit en el front i hospitalitzat. Ja en la dècada dels 40 va estudiar Dret a Madrid i va editar les seves primeres publicacions, entre les quals hi ha una biografia popular de Sant Joan de la Creu que va signar amb el pseudònim de Matilde Verdú i l'article titulat 'Fotografías de la Pardo Bazán', que va aparèixer en la revista 'Y'.
PASCUAL DUARTE
També és en aquests anys quan va acabar 'La familia de Pascual Duarte', una obra per a la qual, paradoxalment, li va costar trobar editor. Finalment, va ser publicada amb gran èxit el 1942 (Pío Baroja va alabar el seu treball). Tot i això, va ser objecte d'efectius atacs per part de la jerarquia catòlica, tant és així que la seva segona edició va estar prohibida. Tot i això, aquest va ser el moment en el qual Cela va decidir dedicar-se completament a la literatura.
El 1944, l'escriptor es va casar amb María del Rosario Conde Picavea, amb qui tindria dos anys després al seu fill Camilo José. Una ruta per l'Alcarria, en companyia del fotògraf Karl Wlasak i Conchita Stichaner, és el germen de la seva coneguda 'Viaje a l'Alcarria' (1948).
Una altra de les seves grans obres, 'La colmena', va haver de publicar-se a Buenos Aires el 1951 després d'alguns forcejaments amb la censura del Govern peronista argentí, ja que l'obra va ser prohibida a Espanya. Després, el 1954, Cela va traslladar la seva residència de Madrid a Palma de Mallorca, on dirigeix la revista 'Papeles de Son Armadans' (1956-1979).
El 1957 va ser elegit per ocupar la butaca 'Q' de la Real Academia Española i el seu discurs d'ingrés va versar sobre l'obra literària del pintor Solana. Ja el 1962, Cela publica 'Gavilla de fábulas sin amor', il·lustrada per Picasso, i dos anys després va ser investit doctor honoris causa per la Syracuse University, la primera Universitat estrangera que li concedeix aquest títol.
A la Transició, concretament el 1977, va ser nomenat senador per designació reial a les primeres Corts Generals. Va prendre part activa en la revisió del text constitucional i va incloure l'esmena d'anomenar la llengua oficial de l'Estat com "castellà o espanyol". La seva etapa com a senador va concloure el 1979 amb la convocatòria de noves eleccions generals.
Després, es va involucrar en l'adaptació al cinema i al teatre de diverses de les seves obres i no va ser fins al 1983 quan va aparèixer l'esperada 'Mazurca para dos muertos', per la qual va aconseguir el Premi Nacional de Literatura. Tres anys després va publicar 'Nuevo viaje a la Alcarria'.
GRANS DISTINCIONS
Una de les seus més grans distincions la va obtenir el 1987, quan li van concedir el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres "per l'elevada qualitat literària de la seva abundant i universalment coneguda obra i per la seva significació singular dins de les lletres hispanes d'aquest segle, en les quals ha influït considerablement". Un any més tard va publicar 'Cristo versus Arizona' i va treballar en el guió de la sèrie que, basada en 'El Quixot', que va rodar el cineasta Manuel Gutiérrez Aragón.
El Premi Nobel de Literatura va arribar el 1989, pel qual va pronunciar a Estocolm (Suècia) el discurs titulat 'Elogi de la faula'. Després del guardó, es va prendre un any de descans i després es va retirar a escriure. Va ser l'època de les seves col·laboracions amb el diari 'El Independente', per les quals rebria el Premi de Periodisme Mariano de Cavia, i del llibre 'Galicia en Santiago de Compostela'.
El 1991 va contraure matrimoni amb Marina Castaño. Aquest mateix any, en presència dels Reis, va tenir lloc la inauguració de la Fundació Camilo José Cela a Iria Flavia. Després, la Biblioteca Nacional inaugura l'exposició '50 anys de Pascual Duarte' i es va presentar 'La sima de las penúltimas inocencias', amb textos de Cela i il·lustracions de José María Subirachs.
La seva novel·la 'La cruz de San Andrés' va ser reconeguda amb el Premi Planeta 1994, any en el qual també a rebre la Medalla Picasso de la Unesco. El 1995 va sortir a la llum la revista 'El Extramundi y los papeles de Iria Flavia', editada per la seva Fundació, i es va inaugurar el museu dedicat a 'Viaje a la Alcarria' a Torija (Guadalajara).
En el mes de desembre del 1995, l'escriptor gallec va inscriure el seu nom a la llista de guanyadors del Premi Cervantes, el més important guardó en llengua castellana. Després de l'alegria inicial per la concessió del guardó, l'escriptor va declarar que el seu ofici no era emportar-se premis, sinó escriure.
El dia del seu vuitantè aniversari, el rei Joan Carles li va concedir el títol de Marqués de Iria Flavia, amb el lema 'Qui resisteix, guanya'.
