"Qui busqui veure Dadà en la meva manera de tocar el piano està cridat a la porta equivocada", diu
BARCELONA, 1 des. (EUROPA PRESS) -
El pianista Alfred Brendel ha compilat la seva "experiència musical intensa" en el llibre d'assajos 'Sobre la música. Ensayos completos y conferencias' (Acantilado) ha explicat l'editora, Sandra Ollo, al costat del pianista aquest dijous en roda de premsa.
El llibre de Brendel (Wiesenberg, Moravia, 1931), considerat una de les llegendes del piano, comença amb una advertència per a l'intèrpret de Wolfgang Amadeus Mozart: "Amb tocar el piano, tot i que es faci de manera impecable no n'hi ha prou".
Així, en els seus assajos glossa compositors clau de la història centreeuropea amb impressions, reflexions i aspectes de l'obra de Ludwig van Beethoven, Franz Schubert, Robert Schumann, Felix Mendelssohn, Franz Liszt, Johannes Brahms, Arnold Schönberg i Johann Sebastian Bach, a més de Mozart.
Després d'abandonar els escenaris el 2008, Brendel ha manifestat el seu interès pel surrealisme i Dadà, de qui ha escrit un assaig fa poc, tot i que ha avisat: "Qui busqui veure Dadà en la meva manera de tocar el piano està trucant a la porta equivocada".
Per al pianista, escriptor i poeta, "la música no és sol una qüestió de manera i estructura, i comprèn també l'esfera del sentiment i de la psicologia", i no té una connexió directa amb la realitat.
"El fet bonic és que la música no recula delimitar de manera directa amb la realitat", ha observat el pianista, que ha lamentat un excés de tecnicisme en pianistes actuals, als quals ha alertat d'un excés de perícia que impedeix tocar de manera lenta.
Ha carregat contra un excés de dogmatisme en la interpretació de les partitures de grans compositors, i ha reivindicat l'evolució de l'intèrpret i el fet que "les obres mestres són diferents entre ells".
MÚSICA SONANT EN EL SEU CAP
En la seva cap segueix pensant en la música i, a vegades, alguns detalls que canviaria en la forma d'interpretar, ha comptat, i ha expressat la seva preocupació per hàbits d'execució en funció dels diferents instruments.
Sobre la música de les bandes sonores, s'ha limitat a alabar la que va fer Charles Chaplin per a les seves pel·lícules, així com la que compon Jim Jarmusch per a les seves, i, després de criticar les melodies que sorgeixen de la indústria cinematogràfica de Hollywood, ha elogiat també pel·lícules sense música com les de Luis Buñuel, que aquesta té una presència molt reduïda.
